La depressió no sempre es presenta com a tristesa visible. En alguns homes pot aparèixer acompanyada d'irritabilitat, aïllament, consum d'alcohol, conductes de risc o una necessitat constant de mantenir-se ocupats. Reconèixer aquestes formes de malestar pot facilitar que l'ajuda arribi abans.
Es lleva, va a treballar, respon missatges i continua complint allò que s'espera d'ell. Des de fora potser ningú diria que està deprimit. No passa el dia plorant ni parla de tristesa. Simplement està més irritable. Ha deixat de veure els seus amics perquè «no li apeteix aguantar ningú». Treballa fins tard, dorm pitjor i beu una mica més del que és habitual. Quan algú li pregunta com està, respon gairebé automàticament: «Cansat».
Aquesta imatge no descriu tots els homes amb depressió ni existeix una forma exclusivament masculina de patir-la. Els símptomes clàssics —pèrdua d'interès, ànim deprimit, desesperança, fatiga, dificultats per concentrar-se o alteracions del son— també apareixen en homes. Tanmateix, algunes investigacions suggereixen que determinats homes poden expressar o afrontar el malestar de maneres menys fàcils de reconèixer com a depressives: enfadant-se, aïllant-se, consumint substàncies o intentant mantenir-se permanentment ocupats.
El problema és evident: si la nostra imatge mental de la depressió és únicament algú trist que admet sentir-se enfonsat, podem passar per alt qui porta mesos patint mentre aparentment continua «funcionant». Entendre aquestes diferències no consisteix a crear una nova malaltia, sinó a ampliar la nostra capacitat per reconèixer el patiment.
La depressió no sempre té cara de tristesa
Quan pensem en depressió solem imaginar tristesa persistent. I, efectivament, pot estar present. Però un dels símptomes centrals d'un episodi depressiu és també l'anhedònia, és a dir, una marcada disminució de l'interès o del plaer. Una persona pot no dir «estic trista» i, tanmateix, descobrir que ja no gaudeix d'allò que abans esperava durant tota la setmana, que tot requereix un esforç enorme o que viu els dies amb una mena d'indiferència emocional.
A això es poden sumar cansament, alteracions del son i de la gana, problemes de concentració, sentiments d'inutilitat o culpa, desesperança i pensaments relacionats amb la mort. La depressió es diagnostica atenent al conjunt de símptomes, la seva durada i quant interfereixen en la vida; no a una única manera de comportar-se. El National Institute of Mental Health assenyala, a més, que alguns homes poden mostrar-se especialment irritables, enfadats, retraïts o recórrer a substàncies i conductes de risc.
Això importa perquè és possible acostumar-se al malestar. «Últimament estic insuportable», «només necessito vacances», «m'he tornat antisocial» o «ja no tinc paciència» poden descriure experiències quotidianes sense relació amb una depressió. Però si aquests canvis apareixen juntament amb pèrdua d'interès, esgotament, desesperança o un deteriorament sostingut del funcionament, val la pena preguntar-se què està passant.
Irritabilitat i enfado: quan el malestar surt cap enfora
Un home deprimit pot plorar i expressar obertament la seva tristesa. Però també pot passar que allò que els altres observin sigui, sobretot, enfado.
Comentaris que abans hauria ignorat comencen a irritar-lo. Discuteix amb més facilitat, té menys paciència amb els seus fills o la seva parella i sent que tothom li exigeix massa. Pot tancar-se després d'una discussió o respondre amb hostilitat quan algú intenta preguntar-li com està. Des de fora, la situació pot semblar simplement un problema de caràcter.
La investigació convida, tanmateix, a no simplificar. Una revisió sistemàtica i un metaanàlisi d'Anna Cavanagh i col·laboradors va reunir 32 estudis amb més de 108.000 participants i va trobar algunes diferències entre homes i dones amb depressió. Els homes informaven amb més freqüència o intensitat de consum problemàtic d'alcohol i drogues i de conductes relacionades amb el risc o el pobre control dels impulsos. Les diferències, tanmateix, no apareixien en tots els símptomes i no permeten parlar de dues depressions completament diferents.
Per això, la irritabilitat no significa automàticament depressió, ni l'agressivitat hauria de justificar-se per ella. Una persona continua sent responsable de com tracta els altres. El rellevant és comprendre que un canvi persistent en la forma de relacionar-se pot ser una peça més dins d'un quadre molt més ampli.
Treballar més, beure més o no parar mai
A vegades, el patiment es fa visible precisament a través d'allò que utilitzem per no sentir-lo.
Una persona pot començar a quedar-se cada cop més hores a la feina. Una altra omple cada moment lliure amb gimnàs, videojocs o activitats. Algú comença a beure cada nit «per desconnectar». Un altre condueix de manera més temerària, busca situacions intenses o pren decisions impulsives. Cap d'aquests comportaments constitueix per si mateix un símptoma diagnòstic de depressió, però poden funcionar com a estratègies per escapar temporalment de determinats estats emocionals.
Investigadors interessats en la denominada «depressió masculina» han estudiat precisament aquests patrons externalitzants: ira, consum de substàncies, conductes de risc, evitació i dificultats per reconèixer o expressar vulnerabilitat. Algunes escales específiques s'han desenvolupat per intentar detectar-los, tot i que el concepte continua sent objecte de debat i aquests comportaments també apareixen en dones i en persones sense depressió.
Un conegut estudi de Lisa Martin i els seus col·laboradors va analitzar dades d'una gran enquesta estatunidenca. Quan van incorporar símptomes com agressivitat, consum de substàncies i conductes de risc a les mesures tradicionals, la diferència en les taxes de depressió entre homes i dones es va reduir considerablement. El resultat va ser suggerent, però no demostra que tots aquests comportaments siguin «símptomes ocults» de depressió: poden aparèixer per nombroses raons i alguns poden correspondre a altres problemes psicològics.
La pregunta útil no és, per tant, «treballar molt significa estar deprimit?», sinó quina funció està complint aquesta conducta i què més ha canviat al seu voltant.
«Estic bé»: per què a alguns homes els costa demanar ajuda
Reconèixer el problema és només una part. Després cal explicar-ho.
A molts homes se'ls ha ensenyat, de maneres més o menys explícites, que afrontar els problemes significa resoldre'ls sols. Aguantar, no queixar-se, mantenir el control i no mostrar vulnerabilitat poden convertir-se en components importants de determinades formes d'entendre la masculinitat. Quan apareix una depressió, demanar ajuda pot sentir-se llavors com admetre que s'ha fracassat en alguna cosa que suposadament hauria de poder manejar-se sense ajuda.
Una revisió sistemàtica dirigida per Zac Seidler va examinar 37 estudis sobre masculinitat i recerca d'ajuda davant la depressió. Els resultats van indicar que una major adhesió a determinades normes masculines tradicionals podia influir en la forma d'expressar el malestar, en les actituds cap al tractament i en la pròpia decisió de sol·licitar ajuda.
Això no significa que «la masculinitat causi depressió» ni que tots els homes rebutgin parlar de les seves emocions. Existeixen enormes diferències individuals, culturals i generacionals. Però frases aparentment inofensives com «els problemes es solucionen, no s'expliquen» o «hi ha gent molt pitjor que jo» poden contribuir a endarrerir una conversa necessària.
Paradoxalment, com més intenta una persona protegir la seva imatge de fortalesa, més aïllada pot acabar trobant-se.
Quins senyals val la pena mirar en conjunt
No necessitem convertir qualsevol enfado, cansament o etapa d'aïllament en un senyal d'alarma. Tots travetsem temporades en què dormim pitjor, tenim menys paciència o necessitem estar sols.
El que hauria de cridar més la nostra atenció és el canvi sostingut respecte a com era abans aquella persona i l'acumulació de diversos elements. Un home que porta setmanes sense gaudir de res, dorm malament, s'allunya de qui estima, comença a beure més, es mostra constantment irritable i afirma que tot li és igual presenta una situació molt diferent d'algú que simplement ha tingut una mala setmana.
També pot passar que siguin els altres qui percebin primer el canvi. En lloc de començar amb «crec que estàs deprimit», a vegades resulta més fàcil descriure allò que observem: «Portes setmanes dormint molt poc i ja no venens a cap pla», «et noto molt més enfadat últimament» o «sembla que res no et fa il·lusió». Això obre una conversa sense imposar immediatament un diagnòstic.
I existeix un senyal que mai no hauria de minimitzar-se. Parlar de no voler continuar vivint, sentir-se una càrrega, pensar que els altres estarien millor sense un o expressar intencions de fer-se mal requereix atenció immediata. Davant risc de suïcidi o autolesió, cal buscar ajuda professional o d'emergència i no deixar tota la responsabilitat en una conversa informal.
Demanar ajuda no requereix tocar fons
La depressió es pot tractar. Depenent del cas, es poden utilitzar psicoteràpia, tractament farmacològic o una combinació de tots dos, juntament amb intervencions dirigides a problemes concrets que estiguin mantenint el malestar.
El primer pas tampoc no ha de ser dir «crec que tinc depressió». Pot ser alguna cosa molt més senzilla: «No estic sent jo últimament», «no aconsegueixo gaudir de res», «estic enfadat tot el temps» o «estic estirant massa de l'alcohol per poder desconnectar». Un metge d'atenció primària o un professional de la salut mental pot ajudar a valorar si aquests canvis formen part d'una depressió, d'un altre problema psicològic, d'una condició mèdica o d'una combinació de factors.
Reconèixer el malestar tampoc no obliga a adoptar una determinada manera de parlar de les emocions. Algunes persones necessiten verbalitzar durant molt de temps el que senten; altres connecten millor amb intervencions molt pràctiques, orientades a identificar problemes i realitzar canvis concrets. L'ajuda psicològica pot adaptar-se a aquestes diferències.
La depressió pot amagar-se darrere d'algú que continua funcionant
Potser una de les imatges més perilloses de la depressió sigui pensar que sempre resulta evident. Hi ha persones que continuen treballant, cuidant d'altres, fent esport i responent «tot bé» mentre la seva vida interna s'estreny progressivament.
En els homes, determinades formes de socialització poden fer que part d'aquest patiment aparegui menys com a tristesa recognoscible i més com a irritabilitat, aïllament, consum, risc o una necessitat de no parar mai. Però no existeix una «depressió d'homes» perfectament separada de la depressió de la resta de la població, i cap d'aquests comportaments permet diagnosticar per si sol una malaltia.
La pregunta important potser no és si algú «sembla deprimit». Pot ser molt més útil preguntar-nos quant ha canviat, quant està patint i quant esforç necessita ja simplement per continuar funcionant. A vegades, la depressió no comença dient «estic trista». Comença dient «estic cansat», «deixa'm en pau» o «no em passa res» massa vegades seguides.
Font: Pol Bertran Prieto. (2026, octubre 12). Depresión en hombres: síntomas que no siempre parecen depresión. Portal Psicología y Mente. https://psicologiaymente.com/psicologia/depresion-en-hombres-sintomas-que-no-siempre-parecen-depresion